joancane – espais, imatges, paraules

espais, imatges, paraules, spaces, images, words

002 _ 27 el 26

Cada 26 de novembre em costa descobrir/determinar/saber/dir/… quants en faig exactament.

I per cert, parlant d’aniversaris d’edats confuses, podeu llegir ‘Cent-vuit reverències d’aniversari’, text amb del segon premi al ‘concurs de relats breus de viatges: diari d’un viatge delirant’, organitzat en el marc de la Mostra de Turisme Juvenil de Barcelona de l’estiu del 2009.

 

Data: Dim, 27 Nov 16:05 + 0800; Assumpte: Cent vuit reverències d’aniversari; A: família i coneguts

 

L’altre dia, quan a casa hauria arribat als vint-i-quatre anys, en vaig celebrar vint-i-sis amb més d’un centenar de reverències a l’interior d’un temple budista al sud de la península de Corea. M’explico: la diferència numèrica en l’edat no es pot atribuir – òbviament – a les set hores d’avantatge que em separen de vosaltres pels fusos horaris en direcció est; sinó amb la curiosa tradició coreana a l’hora de fer recompte dels anys viscuts: en néixer, l’infant comença el seu ‘primer any de vida’ – i no des de ‘zero’ com en els calendaris habituals -, que s’allarga fins a la nit de cap d’any, quan tothom a la vegada s’afegeix un any a l’edat en aquest recompte peculiar. Al cap de tres-cents seixanta-cinc dies del naixement, doncs, festa de celebració dels tres anys! I en paral·lel, i aquest és el meu cas: als vint-i-quatre anys europeus, vint-i-sis de coreans!

La jornada anterior a la peculiar efemèride personal, un grup heterogeni de personatges desconeguts i anònims abandonà la capital en un autobús decorat amb cortines ridícules. De les autopistes permanentment embotellades fins a perdre’ns unes hores després pels camins interiors d’un parc natural de vegetació tardorenca. Deambulàrem pel fabulós conjunt d’edificis centenaris de fusta pintada de colors atractius, primer com a visitants interessats en l’arquitectura adaptada al medi – un conjunt històric ‘patrimoni de la humanitat’ de centenars d’anys d’antiguitat -, després com a falsos budistes disfressats amb la vestimenta dels monjos – ens homogeneïtzàrem amb el conjunt grisós de pantalons i jaqueta que desféu les diferències. La samarreta del Barça – la passió arriba arreu! – d’algun visitant asiàtic al laberint de l’esplanada desaparegué sota l’uniforme d’una altra religió encara més incomprensible per als ‘no iniciats’.

El dia del meu aniversari seguí amb la mateixa dinàmica de sorpresa constant: llevar-se a les tres del matí hora local per sentir tocar els tambors i campanes descomunals que marquen l’inici de la jornada a la natura, una posterior caminada sota la pluja pels senders del parc nacional de Gayansan, unes hores de meditació en companyia d’un te interminable, diferents àpats basats en un mateix combinat de menjar picant consumit en silenci escrupulós. I l’atracció principal de l’estada al temple – això ho sé ara -: cent vuit reverències de cop!

El so monòton d’un petit instrument de fusta. Som-hi. La suor dels rostres encadenant reverències – de peu dret, caure sobre els genolls, abaixar les mans i el cap fins a terra, amunt de nou -. Sembla que va per llarg. L’estàtua d’un buda panxut, inabastable, somrient. Quan falta? Les paraules cantades que ressonen rítmicament durant llargs minuts. Ja en portem cent? El cos adolorit. Em trec les ulleres. I finalment les ‘cent vuit reverències’, símbol budista de les agonies humanes – l’essència religiosa que es mostra també físicament en el nombre exacte de pilars (108!) dels edificis del conjunt. Per fi!

Les valoracions de l’endemà – apart d’enviar un correu electrònic cap a Europa amb una petita crònica dels dies anteriors i dues fotografies perquè n’entengueu el context -: un any més al comptador (i no sabria dir quin!), ressaca a l’ànima, cruiximents als genolls!

Anuncis

Written by joancane

26 Novembre 2009 a 18:33

Arxivat a Uncategorized

Tagged with , , , , ,

%d bloggers like this: